dissabte, 7 de gener del 2012

Avalua'm!

Per Adrian Eixeres Esteve,
estudiant de Planificació i avaluació de l'AF i l'Esport


Des del dia que vaig nàixer
tothom em volia classificar,
inclús quan vaig créixer,
ma mare em seguia emmarcant.

Quan era ben menut,
estava sempre preocupat
per si era el més sabut
i el control havia aprovat.

Quan més gran era d'edat
la cosa seguia igual
però jo em vaig deixar de preocupar,
per allò de la “rebeldia” de l’edat.

En arribar a l’ESO,
tots em van espantar:
si no ho traus tot en nota,
te n'aniràs a treballar

Quan a la fi l’ESO vaig acabar,
i creia que tot estava fet,
el pitjor estava per arribar,
com no, era el Batxillerat.

En aplegar a Batxillerat,
la vida em vaig jugar;
si no aprovava el PAU,
me’n tornaria a treballar.

Per a entrar a FCAFE,
calia el PAU aprovar,
i, a més, les proves físiques,
en què et podien eliminar.

En aplegar a la universitat,
creia que tot havia acabat,
però encara em quedava per escoltar:
si no vens el 80% no ets aprovat.

Aquesta historia no ha acabat,
i encara que no trobe solucions
per a tot aquest embolicat...
cal que aprove les oposicions.

divendres, 6 de gener del 2012

El principio de la calma

Por Juan Manuel Candela Andrés,
estudiante de Planificación y evaluación de la AF y el Deporte

- ¿Cómo lo llevas?

- Mal, muy mal…

- ¡Venga, ánimo, que mañana es el último, y ya se acaba todo!

- Yo el último tema no me lo voy a estudiar, no me da tiempo, además, no creo que saque muchas preguntas de ahí.

- ¡Que ganas tengo de que se acabe esto! De salir mañana del examen y olvidarme de todo, por lo menos durante un mes, si apruebo bien, y si no, pues…bueno, por una que me caiga para septiembre no pasa nada, y casi mejor, te digo yo que esta asignatura te la tomas con tiempo, una semana o dos, y te sube la media. ¿Qué media tienes tú?

- No sé, pero no mucha…

- Bueno, me voy a mi cuarto, a ver si le doy el último repaso.

El día de antes de un examen, la mañana, la tarde, la noche, si me pusiese a escribir todo lo que puede llegar a pasar por mi cabeza a lo largo de este día no cabría en una libreta. Hemos sido evaluados prácticamente desde el primer día de nuestra vida, y como prácticamente todo en ella, las situaciones a las que nos enfrentamos se van haciendo más difíciles con los años, siendo para todos más costosa y difícil de superar.

En la guardería simplemente éramos unos “soles” por ser cariñosos con la maestra, no salirnos del dibujo cuando coloreábamos y no llenar de arañazos al primer compañero que pasaba por al lado, o unos “insoportables” si llorábamos por la mínima, si no dormíamos en el tiempo de la siesta o queríamos todos los juguetes a la misma vez. En Primaria ya empezamos a familiarizarnos con algo llamado examen, no sabemos bien en qué consiste, pero de ello depende que el profesor te encasille en un lado u otro, te trate de una manera u otra, ser más listos o más tontos, y principalmente de ser o no un buen alumno. Con un mínimo de esfuerzo, unas cuantas sumas y divisiones bien hechas y con unos pocos países con sus respectivas capitales “Progresas Adecuadamente” y te plantas en el instituto. Amigos nuevos, amigas nuevas, un cuerpo y una mente en vías de desarrollo, profesores distintos y exámenes distintos, que te hacen saber si lo tuyo son las letras, los números, o la fábrica, en el caso de que ninguna de las dos anteriores se te den bien. El instituto pasa muy rápido, lleno de preguntas complicadas con respuestas sencillas: Selectividad. Todo va encaminado a ella, y no te queda otra que aprender, sistematizar, y si tienes tiempo y narices (y un buen profesor) comprender un mínimo de contenidos y superar unos determinados objetivos que te han sido impuestos para obtener una nota media, lo suficientemente alta, que te permita elegir lo que verdaderamente te gustaría aprender. Haciendo una mínima reflexión te das cuenta de la cantidad de gente que se ha quedado a mitad de camino por un simple número, y de cómo pueden llegar a degradar estos exámenes las expectativas de vida de las personas. Ante esto y la costumbre de jugártelo todo a uno o varios exámenes, no puedes dejar de plantearte el aprendizaje como una competición, una maratón donde participan tres tipos de estudiantes: los que corren para ganar, que optan a la máxima nota, no importándoles los medios que tengan que llevar a cabo para conseguirlo; los que corren para acabar la carrera, que firmarían un aprobado en todas las asignaturas; y los que simplemente disfrutan corriendo, que disfrutan con el simple hecho de aprender (estando éstos totalmente condicionados si quieren tener un “buen resultado” en la carrera). Digo esto porque muchas veces uno se plantea porqué estudia, y la única respuesta que se nos ocurre es el simple hecho de aprobar un examen. Para un estudiante no es lo mismo leer un artículo que estudiarlo, siendo diferente también los contenidos que extrae del mismo. Verdaderamente no sé cómo reaccionaría a una educación sin exámenes, cuando lo único que he hecho hasta ahora ha sido examinarme, obteniendo todo tipo de experiencias, unas mejores y otras peores, pudiendo sacar siempre de ambas una parte positiva.

Los exámenes han adquirido tal importancia en los estudiantes que incluso marcan sus propios estilo de vida, formando una parte de su personalidad, poniendo a prueba constantemente la responsabilidad de cada uno a la hora de ponerse a estudiar, añadiendo al calendario particular dos estaciones más: primavera, verano, otoño, invierno y dos épocas de exámenes, épocas grises a pesar de días soleados, en las que te quejas de todo y la mínima tontería te hace reír o perder la concentración de tus apuntes durante un tiempo indeterminado. Después del calor viene el frío, y en las universidades e institutos, después de la calma llega la tempestad de los exámenes, y después de esta tempestad otra vez la calma correspondiente. (…)

- ¿Iodavía estás aquí? Yo voy a comer algo y me acuesto, que a estas horas ya soy incapaz de concentrarme, sólo en “tonterías”, de todas formas… como decía mi profesora de Lengua antes de comenzar un examen: alea iacta est.

-¿Qué significa eso?

- Que “la suerte está echada”… A saber qué examen pone éste mañana…

dijous, 5 de gener del 2012

L’Educació Física com a centre d’interès.

Per Laia Calabuig Pastor,
estudiant de Planificació i avaluació de l'AF i l'Esport

El passat, 16 de novembre de 2011, en el suplement AULA del diari Levante hi havia un article referent a l’educació Secundària “Quan el mestre és el riu” que m’ha semblat interessant. Es tracta d’un projecte que realitza l’IES El Quint de Riba-roja i que ha convertit el riu Túria en una aula integral.


Diu l’article que l’alumnat està motivat i que mitjançant el projecte ARCE aquesta idea l’han exportada a dos IES, una a Andalusia (IES Las Norias) i l’altre en Barcelona (IES Reguissol).

El projecte ha tret l’alumnat de les parets de l’IES i els han dut al llit del riu Túria, que tot just, passa al seu costat. Han elaborat aquest projecte tres professors/es, un de ciències naturals, l’altra de ciències socials i l’última d’educació física.

M’ha agradat la idea de convertit el riu en una aula; itineraris a peu, en bicicleta, amb canoa, sensibilitzar-los pel medi ambient,...

Comenten els tres professors/es que tot s’enfoca des de la “interdisciplinarietat, tractant d’implicar al major número possible de departaments o matèries del currículum”. Així s’han dissenyat itineraris didàctics on s’estudien a l’aire lliure continguts de socials, matemàtiques, naturals i valencià al temps que es fa activitat física.

També m’ha sorprès i agradat que l’alumnat treballe en grups interdisciplinaris de 4 a 8 alumnes coordinat per un alumne de 4rt d’ESO amb la finalitat d’aconseguir una millor convivència en el centre i fomentar el companyerisme.

Les conclusions de tot aquest projecte, a més d’exportar-lo als IES abans mencionats, s’envien a altres organismes .

Tot això m’ha portat a reflexionar sobre els projectes i que l’EF pot convertir-se en el Centre d’Interès. En l’escola primària l’ensenyament està més globalitzat perquè el tutor-a imparteix quasi totes les matèries del currículum. No passa el mateix a l’educació secundària on un professor-a especialista imparteix una assignatura que sol estar completament deslligada de totes les altres que al mateix temps són impartides per altres especialistes. Aleshores projectes en IES que agafen tres àrees com aquest deu ser motivador, aprofitable i enriquidor per al alumnes.

L’esport, en general, és una faceta formativa, lúdica, saludable i aprofitable per a que, actuant com a centre d’interès, puguem interessar als alumnes en un ventall de coneixements de les més diferents àrees del currículum acadèmic, de tal manera que la pràctica d’activitat física pot configurar-se, en molts casos, com a taula de salvació d’alumnes desmotivats i fins i tot conflictius de les nostres aules. No hi ha millor manera “d’entrar-li” a un d’aquests alumnes que mitjançant una activitat amb la qual tinga èxit i els faça créixer la seua autoestima positiva. És molt possible que alguns alumnes que es troben “afonats” en altres matèries del programa, puguen destacar i “ser algú” en la classe d’EF, millorant així la seua autoestima i la seua actitud i això pot ser una font d’estímul que afecte positivament a l’ actitud global a l’aula.

Per això és important interdisciplinar l’EF (en xarxa) amb altres matèries del coneixement. Relacionar l’esport amb el coneixement:

a) Del cos humà
b) De la salut i la higiene
c) Del medi natural i social
d) De les matemàtiques
e) De l’alimentació
f) De les emocions
g) De les drogues
h) De l’economia
i) De la història i la geografia
j) De la física i química
k) Primers auxilis
l) Etc.